El dia de Ramallah

Dilluns 18 de juliol de 2011, ja les 8 dones que formem la delegació Amal, al complert, a les 09:30 del matí sortim direcció a la ciutat de Ramallah... Un trajecte que si atravesséssim Jerusalem seria de 25 minuts es converteix en una ruta d'una hora i 25 minuts. Paissatjes secs i escarbats a les muntanyes, assetamens de beduïns, controls irraelians, quilòmetres de mur pintats amb preciosos motius que demanen que la lluita no pari, reivindicatius de llibertat per al poble palestí, paradetes de fruita, cotxes amb velocitats inimaginables i els murmulls de les ciutats que ens trobem, marquen el camí d'arribada a la ciutat palestina.

La nostra primera parada és a la seu d'una organització que lluita per als drets de les dones Palestines. Allí ens acullen, amb l'aamabilitat característica i envejable de les persones àrabs, un grup, entre elles la presidenta, de dones que formen part d'aquesta organització, la qual i trascrivint les seves pròpies paraules es defineixen com a:

"La nostra missió és el desemvolupament de l'estatus de la dona a nivell econòmic, social, legal, cultural í polític, amb la intenció de reforçar i ampliar la participació d'aquestes en la vida pública i en els procesos de "toma de decisiones" evers a les polítiques nacionals desemvolupades a Palestina, tractant de modificar la legislació i polítiques existents relatives al gènere i a la participació de la dona a la vida pública.

"Conscients de que les dones es troben dins dels grups més discriminats de la societat Palestina, i de que aquesta discriminació és producte, tant dels violents procediments de l'ocupació militar il.legal israeliana (que afecten a totes les classes socials), com del sistema patriarcal tradicional de la sociedad Palestina, l'organització aumeix un concepte progresiste, social i polític, amb l'ànim de crear un balanç entre les necesstats socials i culturals dels grups marginals i la necessitat d'un procès d'alliberació nacional"

Entre sucs, pastes, cafès turcs (d'aquells espesos com els que feien les nostres àvies) i fruita fresca ens expliquen el context sociopolític de la dona, i de la realitat palestina des de ben bé la creació de l'Estat d'Israel al 1948. L'ocupació il.legal, les intifades, les "intencions" de pau, els assassinats de mandataris tan israelians com palestins, les crisis econòmiques i socials marquen i determinen en nivell de la influència de la dona en el mon polític de Palestina i el tractament per part de les autoritats polítiques d'aquest tema, que històricament ha quedat rel.legat a un segon terme com a una de les conseqüències de invasió israeliana i l'opressió sobre la llibertat i el poble palestí, qüestió que ha primat com a tema principal a tractar per dites autoritats Palestines.

Els programes de suport familiar, de conscienciació comunitària, de suport en l'educació, programes per a nens i nenes, de formació de dones "líder" i de resolució de conflictes són algunes de les tasques que des de l'organització es realitzen per a potenciar la sensibilització tan de les dones com de la població en general i d'aquesta manera potenciar la participació política i social, i en la "toma de decisions" de les milers i milers de dones palestines que viuen una realitat dura i difícil, però no impossible de millorar.

Amb una il.lusió especial, la que pot arribar a donar la lluita incansable i que no acaba per a aconseguir drets i llibertats, ens expliquem amb orgull com han participat en la creació del "Pla Estratègic Nacional" aprovat l'11 de gener de 2011 per a lluitar contra la violència contra les dones en els Territoris Palestins Ocupats durant 9 anys... Amb el mateix esperit reivindicatiu que començava la reunió amb aquestes dones que representen l'esperança de la lluita contra la opressió, acaba l'entrevista amb l'afirmació de que "hem contribuït a la creació d'aquest pla, ara vetllarem per a que aquest es compleixi"

Seguidament a aquesta reunió ens acompanya, per a explicar-nos la seva història, l'esposa d'un pres polític palestí. Amb brill als ulls, i amb l'orgull que pot donar a una dona que reivindica els seus drets com a ciutadana d'un poble oprimit, ens explica l'experiència del seu marit, condemnat a la màxima condemna aplicable per l'estat israelià (30 anys) per a "responsabilitat política". Aïllat a un habitació que no arriba als mínims per a ser considerada habitable, privat de comunicació amb els familiars (al 75% dels presos no se'ls hi està permès aquest dret), incomunicat de la resta dels presos, sense veure la llum del sol 23 hores i 1 hora lligat de mans i peus al pati, passa la seva vida aquesta persona a una de les múltiples presons gestionades per l'Estat israelià...

Amb fermesa en les seves paraules, aquesta dona amb ulls grans i brillants, ens explica la seva experiència envers a la corrupció política i judicial israeliana i envers a la situació de presons israelians i de les persones que les poblen. A dia d'avui n'hi han uns 6.500 presos polítics a presons israelianes (abans de 1967 n'eren més de 75.000). N'hi han uns 300 menors privats de llibertat, uns 250 palestins estan condemnats a 25 anys i es podria dir que totes les famílies palestines han patit i han tingut alguna vegada un membre detingut o empresonat per les forces israelianes

Amb abraçades, solidaritats i esperances (amals) acabem la reunió i el matí a Ramallah... Sortim a la ciutat; el caos, les botigues al carrer, els carros de fruites, de joguines, les parades de te, de kawua, els nens que venen ambulantment, els cotxes que passen tant ràpids com el vent, les olors a espècies, les muntanyes de fruita seca... els mercats... Plenes d'informació fem una parada per a dinar... Són les 5 de la tarda i, una vegada dinades, ens dirigim al cap de refugiats de Ramallah...

Entre "Marhabans", benvingudes i dedicació de la població palestina que habita a aquest camp passem la tarda. Els carrerons són estrets i de pedra blanca, les edificacions hacinades no deixen passar ni l'aire... La gent està al carrer i al nostre pas surten a saludar-nos a donar-nos la benvinguda... els nens feliços juguen al carrer... Visitem una escola, la casa d'un pres polític recentment alliberat, un centre sanitari que també tracta a persones amb disminució... cases particulars... Amb l'hospitalitat que impregna l'ambient insisteixen, passades ja més de dos hores, en acompanyar-nos a l'estació per a poder agafar un taxi que ens portarà de tornada a Betlem... Pugem al taxi, i de camí veiem com el sol s'amaga entre els paisatges i es fa fosc... Arribem a l'hotel plenes d'informació, de sensacions, d'experiències... Un dia complert a aquest costat pobre i oprimit, però esperançat, del mur....