Buscar este blog

miércoles, 20 de julio de 2011

L'educació a Palestina com a futur...

Dimarts 19 de juliol de 2010, segon dia que ens despertem a Palestina, i aquest matí el dediquem a Betlem, i com a tema pricipal tracatem l'educació.

Esmorzades comencem la nostra primera visita a la Universitat de Betlem. Visitem, una mica per damunt, les instal.lacions i, casualment, ens trobem a la cafeteria de la universitat (cal ressaltar que a diferència de les que coneixem està practicament buida...) a un porfessor que ens explica els trets principals de la situació de la universitat i els universitaris a Palestina. Del total de 16 universitats, només n'hi ha una considerada com a pública, la resta, tot i que segons ens comenta no són excessivament cares, són concertades. En quan al tant percent de joves palestins que cursen estudis superiors, el 45% aproximadament són dones.

Sortim de la universitat, el sol pica incipient sobre els nostres caps. Agafem un taxi gran i fem camí fins a la següent parada, una escola que tot i que per motius de vacances estivals es troba sense funcionament, ens la mostren molt amablement alguns dels seus treballadors. Durant les gairebé dos hores que dura la visita, ens expliquen el funcionament de l'escola i ens apropen a la realitat de l'educació del poble Palestí. És obligatori per a tots els nens i nenes cursar l'educació primària i secundaria (fins als 16 anys), i es pot dir que els casos en els que n'hi ha oposició familiar és gairebé inexistent, doncs l'accés a l'educació i la pròpia educació és un fet molt valorat per a la societat Palestina.
El número de nens i nenes és similar durant aquest periòde i és quan es fa el pas als estudis superiors (universitat) quan es percep un descens en el número d'homes atès a que aquestos veuen truncada la seva educació degut a la necessitat, per a la subsistència de l'economia familiar, d'incorporar-se al mon laboral.

Com a "comú denominador" en la gran majoria de converces establertes amb persones de la terra, la qüestió política i de l'ocupació es posa a sobre de la taula... En aquest cas per a informar-nos de que han rebut una ordre de demolició per part de l'autoritat del l'estat israelià (l'escola es troba a una zona C, el que implica estar baix de la supervisió policial i militar israeliana. L'aigua "es deixa còrrer a prop" d'aquesta instal.lació que vetlla per l'educació d'aproximadament 300 nens, però clar, els interessos són els que són, i tot i no tenir sed, l'aigua és l'aigua i els palestins per als irraelians són "simplement" palestins...

Una vegada visitades les instal.lacions, la percepció al vorer-les era com tornar anys enrera, on les pissarres eren de "tiza", el laboratori era un armariet petit i blanc, la biblioteca era una estanteria al racó de la sala dels ordinadors i el pati una "canasta" penjada de la pared i un sòl destartalat gris per a jugar... Algo a que es podría destacar? Que tot i a aquesta situació que pateixen de "menys" recursos, queden patents les cares de felicitat dels nens i nenes a les fotos de grup que segurament molts de nosaltres tenim guardades a les "caixes de records", i que es feien cada any per a inmortalitzar el curs compartit amb els companys...

Reanudem trajecte, i ens tornem a perdre entre els paissajes secs i escarbats a la muntanya tan característics d'aquestes terres. Ens dirigim a visitar el primer centre d'acollida per a dones de Palestina i, segons comenta la responsable d'assumptes exteriors, el que ha estat considerat millor de tot l'Orient Mitja. Allunyat del centre de la ciutat de Betlem, a una casa blanca rodejada de bancs, jadins i jocs per a infants, conviuen 20 noies (el màxim de places és 25) d'entre 18 i 25 anys i 9 nens. El punt en comú d'aquestes noies...? Que han patit algun tipus de violència de gènere per part del seu marit, del seu pare o del seu germà i han decicit obrir una nova porta a l'esperança, la qual dóna força per a creure i per a sentir com a tal, que una nova vida és possible més enllà dels crits, de les humiliacios, de les vejacions o de les violacions...

Ens contextualitzen en una societat, àrab i patriarcal, en la qual amb independència de ser musulmana o cristiana, la dona moltes vegades per la pressió social, aspecte potenciat per el fet de no tenir autonomía econòmica, es veu "obligada" (o obligada directament per la seva familia) a casar-se, i tenir aquest camí, com a camí únic, per a un destí determinat per la societat on han nascut. Com a progrés en l'evolució envers a la lluita en contra de la violència de gènere, fan esment a la coordinació que porten per a tractar els temes de les noies que entren al centre amb un departament de la policia de Cisjordania dedicat a "la protecció de a familia" el qual vetlla per la seguretat i "la justicia" envers al tema del seguiment i la comdemna (quan "és possible") de l'agressor.
A aquest centre, les mesures per a cada cas concret són valorades per un grup de professionals del centre, el departament de "protecció a la familia" i un grup de persones considerades com a "exemplars socialment". Se li exposen a la usuària un seguit de propostes i ella com a persona lliure eligeix la que considera més adient per a la seva situació. Amb la idea i el pilar de donar una autonomia personal, les linies de treball es basen en la potenciació de l'educació i del treball, considerades com a eines bàsiques, així com a un tractament i seguiment a nivell psicològic adeqüat per a tractar un passat de pors i manca de seguretats.

Amb moltes propostes, plans i projectes per a fer en coordinació amb el centre d'acollida (i amb l'escola que hem visitat pel matí) sortim del centre contentes i satisfetes per haver obert portes a possibles noves experiències, per haver pogut fer efectiva una de les finalitats dels viatge, la de possibilitar l'experiència de compartir "bones pràctiques" i aprendre nosaltres d'elles, elles de nosaltres i totes de l'experiència de compartir...

Dinem, a un preciós restaurant a les afores de Betlem. Arribem a les 17:00 a l'hotel per a reunir-nos amb una professora de filologia àrab de la universitat especialista en temes de gènere (experiència que, atès a la seva intensitat i a l'hora que és us l'explicarem a la propera.. "insha - allah")...

Per a acabar el dia, i abans de sopar, decicim anar a visitar un tram de mur que de manera "incipient i descarada" es planta al mig de la ciutat atapaint la vista a cents i cents de palestins que ara, quan surten a penjar la roba, se'l troben com veí....

lunes, 18 de julio de 2011

El dia de Ramallah

Dilluns 18 de juliol de 2011, ja les 8 dones que formem la delegació Amal, al complert, a les 09:30 del matí sortim direcció a la ciutat de Ramallah... Un trajecte que si atravesséssim Jerusalem seria de 25 minuts es converteix en una ruta d'una hora i 25 minuts. Paissatjes secs i escarbats a les muntanyes, assetamens de beduïns, controls irraelians, quilòmetres de mur pintats amb preciosos motius que demanen que la lluita no pari, reivindicatius de llibertat per al poble palestí, paradetes de fruita, cotxes amb velocitats inimaginables i els murmulls de les ciutats que ens trobem, marquen el camí d'arribada a la ciutat palestina.

La nostra primera parada és a la seu d'una organització que lluita per als drets de les dones Palestines. Allí ens acullen, amb l'aamabilitat característica i envejable de les persones àrabs, un grup, entre elles la presidenta, de dones que formen part d'aquesta organització, la qual i trascrivint les seves pròpies paraules es defineixen com a:

"La nostra missió és el desemvolupament de l'estatus de la dona a nivell econòmic, social, legal, cultural í polític, amb la intenció de reforçar i ampliar la participació d'aquestes en la vida pública i en els procesos de "toma de decisiones" evers a les polítiques nacionals desemvolupades a Palestina, tractant de modificar la legislació i polítiques existents relatives al gènere i a la participació de la dona a la vida pública.

"Conscients de que les dones es troben dins dels grups més discriminats de la societat Palestina, i de que aquesta discriminació és producte, tant dels violents procediments de l'ocupació militar il.legal israeliana (que afecten a totes les classes socials), com del sistema patriarcal tradicional de la sociedad Palestina, l'organització aumeix un concepte progresiste, social i polític, amb l'ànim de crear un balanç entre les necesstats socials i culturals dels grups marginals i la necessitat d'un procès d'alliberació nacional"

Entre sucs, pastes, cafès turcs (d'aquells espesos com els que feien les nostres àvies) i fruita fresca ens expliquen el context sociopolític de la dona, i de la realitat palestina des de ben bé la creació de l'Estat d'Israel al 1948. L'ocupació il.legal, les intifades, les "intencions" de pau, els assassinats de mandataris tan israelians com palestins, les crisis econòmiques i socials marquen i determinen en nivell de la influència de la dona en el mon polític de Palestina i el tractament per part de les autoritats polítiques d'aquest tema, que històricament ha quedat rel.legat a un segon terme com a una de les conseqüències de invasió israeliana i l'opressió sobre la llibertat i el poble palestí, qüestió que ha primat com a tema principal a tractar per dites autoritats Palestines.

Els programes de suport familiar, de conscienciació comunitària, de suport en l'educació, programes per a nens i nenes, de formació de dones "líder" i de resolució de conflictes són algunes de les tasques que des de l'organització es realitzen per a potenciar la sensibilització tan de les dones com de la població en general i d'aquesta manera potenciar la participació política i social, i en la "toma de decisions" de les milers i milers de dones palestines que viuen una realitat dura i difícil, però no impossible de millorar.

Amb una il.lusió especial, la que pot arribar a donar la lluita incansable i que no acaba per a aconseguir drets i llibertats, ens expliquem amb orgull com han participat en la creació del "Pla Estratègic Nacional" aprovat l'11 de gener de 2011 per a lluitar contra la violència contra les dones en els Territoris Palestins Ocupats durant 9 anys... Amb el mateix esperit reivindicatiu que començava la reunió amb aquestes dones que representen l'esperança de la lluita contra la opressió, acaba l'entrevista amb l'afirmació de que "hem contribuït a la creació d'aquest pla, ara vetllarem per a que aquest es compleixi"

Seguidament a aquesta reunió ens acompanya, per a explicar-nos la seva història, l'esposa d'un pres polític palestí. Amb brill als ulls, i amb l'orgull que pot donar a una dona que reivindica els seus drets com a ciutadana d'un poble oprimit, ens explica l'experiència del seu marit, condemnat a la màxima condemna aplicable per l'estat israelià (30 anys) per a "responsabilitat política". Aïllat a un habitació que no arriba als mínims per a ser considerada habitable, privat de comunicació amb els familiars (al 75% dels presos no se'ls hi està permès aquest dret), incomunicat de la resta dels presos, sense veure la llum del sol 23 hores i 1 hora lligat de mans i peus al pati, passa la seva vida aquesta persona a una de les múltiples presons gestionades per l'Estat israelià...

Amb fermesa en les seves paraules, aquesta dona amb ulls grans i brillants, ens explica la seva experiència envers a la corrupció política i judicial israeliana i envers a la situació de presons israelians i de les persones que les poblen. A dia d'avui n'hi han uns 6.500 presos polítics a presons israelianes (abans de 1967 n'eren més de 75.000). N'hi han uns 300 menors privats de llibertat, uns 250 palestins estan condemnats a 25 anys i es podria dir que totes les famílies palestines han patit i han tingut alguna vegada un membre detingut o empresonat per les forces israelianes

Amb abraçades, solidaritats i esperances (amals) acabem la reunió i el matí a Ramallah... Sortim a la ciutat; el caos, les botigues al carrer, els carros de fruites, de joguines, les parades de te, de kawua, els nens que venen ambulantment, els cotxes que passen tant ràpids com el vent, les olors a espècies, les muntanyes de fruita seca... els mercats... Plenes d'informació fem una parada per a dinar... Són les 5 de la tarda i, una vegada dinades, ens dirigim al cap de refugiats de Ramallah...

Entre "Marhabans", benvingudes i dedicació de la població palestina que habita a aquest camp passem la tarda. Els carrerons són estrets i de pedra blanca, les edificacions hacinades no deixen passar ni l'aire... La gent està al carrer i al nostre pas surten a saludar-nos a donar-nos la benvinguda... els nens feliços juguen al carrer... Visitem una escola, la casa d'un pres polític recentment alliberat, un centre sanitari que també tracta a persones amb disminució... cases particulars... Amb l'hospitalitat que impregna l'ambient insisteixen, passades ja més de dos hores, en acompanyar-nos a l'estació per a poder agafar un taxi que ens portarà de tornada a Betlem... Pugem al taxi, i de camí veiem com el sol s'amaga entre els paisatges i es fa fosc... Arribem a l'hotel plenes d'informació, de sensacions, d'experiències... Un dia complert a aquest costat pobre i oprimit, però esperançat, del mur....

domingo, 17 de julio de 2011

Amal (esperança) a Palestina

El dia 17 de juliol de 2011, arribem a Betlem a les 9 del matí 5 de les 8 dones que aquest any formarem part de la delegació "Marhaba 2011", anomenada aquest any com "Amal" (que significa esperança en àrab) que és la segona onada d'un projecte de "Pau ara i sempre" i "Hèlia" per a la sensibilització i contra la violència de genere, iniciat l'any passat, i que té com a finalitat fer un intercanvi de bones pràctiques, amb dones Palestines.

Aquest viatge ple de somnis i il.lusions va començar a les 11 del matí del dia 16 de juliol de 2011. Fent escala a Praga, i tarda-nit de visita per aquesta ciutat, una vegada traspassats innumerables o incomptables controls de passaports arribem de matinada a l'aeroport israelià de Tel-avit. Considerades com a "acceptades" i "aptes" per a entrar, i després d'un interrogatori sobre els motius, els quals i els tals de la visita, aconseguim poder sortir de l'aeroport (un dels primers reptes superats) i olorar l'aire de la ciutat.

La mescla de la població civil, el color verd dels uniformes dels soldats israelians, les metralletes impactants i una sensació de tensió que impregna l'aire d'aquesta zona del mon, conviuen amb totes nosaltres durant el camí que ha de recórrer l'autobús que ens portarà a Jerusalem. És impactant mirar per la finestra, i sobretot per a les persones que no hem estat mai per aquesta terra, i vora com "van de la mà", contradictòriament, al cap dels soldats un símbol religiós, (que implica una fe que com a totes les religions, es suposa que justifica una "bona moral") com és la "kipá" jueva amb una arma que et dóna dret a treure-li la vida a una altra persona, que et dóna dret a matar.

Arribem a l'estació de Jerusalem, els controls per a sortir i entrar són constants. Entre edificis, carrers, indumentàries que denoten més o menys radicalitat religiosa, mocadors que cobreixen el cap de les dones musulmanes, nens que corren... segueix primant el color verd dels uniformes d'un estat militar, en el qual, entre d'altres, obliguen als seus joves a complir durant tres anys amb aquesta "valuosa" tasque "d'orgull" de defendre i lluitat per una nació.

Sortim al carrer i tenim el primer contacte amb una petitíssima part dels quilometres i quilometres de l'enorme mur de la vergonya que parteix i divideix, literal i il.legalment, el territori palestí del territori, establert com a tal o ocupat, israelià. Passem el primer "check point" (Jerusalem-Betlem)... en aquest cas "facilet" atès que passàvem de territori israelià a territori palestí, i clar, no és tant important mantenir i "vigilar" una hipotètica seguretat.

Cabines de control, càmeres de videovigilància i metres i metres de passadissos de barrots de metall donen pas a "l'altre costat del mur" i d'aquesta manera, entrem a Betlem i tenim el nostre primer contacte amb terres oficialment Palestines.

Després de casi 24 hores de viatge, arribem a l'hotel, més buit de lo habitual. Cansades i impactades per lo vist fins el moment anem directament a descansar, i recol.locar-nos al nou context, a les habitacions.

Més descansades i una vegada "deleitades" amb els menjars típics palestins de l'hotel, iniciem la tarda de ruta turística per Betlem. Les botigues més tancades i els carrers buits de turistes, en comparació dels que varen trobar les companyes que repeteixen aquest any l'experiència, que de camí al centre de la ciutat ens trobem, deixen entreveure "la huella" de l'efecte negatiu envers al tema turístic, entre molts d'altres, que implica la pressió israelià sobre el context econòmic i social del poble palestí. Aspecte que es corrobora amb les experiències sobre la seva realitat que ens expliquen alguns dels palestins que ens trobem durant l'estada de la tarda.

Traspassat l'arc d'entrada, que simbòlicamen dóna pas a les persones que arriben de Jerusalem a Betlem, per el carrer de l'estrella el qual porta al lloc exacte on es suposa que va néixer Jesucrist, visitem L'Església de la Nativitat, lloc religiós que commemora la importància d'aquest aconteixement.

Edificacions de pedra blanca, carrerons, cotxes que passen amb presses impacients, gents locals, venedors, ambulants, petits comerços, souvenirs, restaurants... conviuen a una petita ciutat decorada amb estrelles que simbòlicament "varen donar llum" i "varen guiar" fins al portal, on al mig del calor de dos animals, va néixer el fill de Maria.

Entrem a un petita botiga de records en la quan es talla fusta (dels arbres del "monte de los olivos") i es dóna forma a les diferents figures dels betlems que en motiu del Nadal adornen les cases de milers i milers de cristians. Entre els models de betlems que venen a aquesta botiga, i al mig d'aquesta, es deixa vora un model especial, pues la cova que en el seu dia va donar calor a la sagrada família queda substituïda i representada per el mur de la vergonya que priva de llibertat a milers i milers de Palestins, i en aquest cas priva la possibilitat de que els tres reis mags amb els tres camells puguin entrar i passar per a adorar al nen nascut, pues s'han quedat a l'altre costat del mur, és tard i el check point ja està tancat.

Betlem, 17 de juliol de 2011